Nou consells per circular a la calçada

Circular per la calçada és la gran por de molts ciclistes urbans. De vegades, per arribar al nostre destí no hi ha més remei que anar entre els cotxes.

El 67% dels ciutadans de Barcelona que podrien anar en bici i no ho fan és per haver de compartir espai amb els cotxes (segons el Baròmetre del RACC).

Entre 2018 i 2019 va augmentar del 33% al 55% el nombre de ciclistes que es senten vulnerables per la prohibició de circular per les voreres.

A finals de 2019 a Barcelona hi ha 209  km de carril bici i 130km de carrers de plataforma única però no sempre és possible arribar al nostre destí fent-ne ús. Amb la prohibició de la circulació a les voreres a partir de 2019 no queda més remei que anar per la calçada. El risc a la calçada no només ve pels cotxes perquè mai sabem quan un vianant envairà la calçada per creuar incorrectament. De fet, la majoria d’accidents ciclistes a zona urbana són per caiguda espontània o per  colisió amb un vianant. Quan hi ha un cotxe implicat la majoria de vegades –segons el Servei Català de Trànsit–  és en una cruïlla on es creuen les trajectòries de les bicics i els cotxes. Per aquest motiu, hem d’extremar les precaucions i fer sempre una conducció defensiva per evitar accidents. Mai hem de deixar d’escanejar l’entorn per tenir controlats vehicles i persones, en especial nens i avis.
Relacionada:
  • Quan hem d’anar per la calçada?

Tenim dret a circular amb la bicicleta per la calçada com un vehicle més excepte:

Obligació carril bici
Obligació carril bici
  • Quan un senyal d’obligació (rodó amb fons blau) ens obliga a fer servir el carril bici.
  • Quan un senyal de prohibició a bicicletes o a tots els vehicles ens ho prohibeix

A Barcelona no hi ha cap criteri per fer els carrils bici obligatoris o optatius. Per això, molt sovint un carril bici obligatori és un impediment per arribar al nostre destí perquè no podem girar o circular per l’altra banda del carrer. Per això haurem de “tirar a calçada” ens agradi o no.

Hi ha ciclistes que el que busquen és anar per la calçada (els calçadistes) perquè al carril bici es senten atrapats perquè no poden arribar al seu destí o fer avançaments a ciclistes més lents.

El calçadisme

Els calçadistes són els ciclistes que prefereixen anar sempre per la calçada i fugen dels carril bici i les voreres. Els motius per rebutjar la construcció i l’ús de carril bici són:

  • Més rapidesa entre cotxes que entre ciclistes lents a un carril estret
  • Fer que els conductors vagin sempre més alerta i més lents
  • No anar per un “ghetto” per no molestar als cotxes
  • Més seguretat en els girs perquè es poden posar darrera els cotxes i no al costat
  • Consells calçadistes

 

Carril proper a la vorera

La versió vigent de la Normativa de Barcelona (2017) recomana circular pel carril més proper a la vorera, excepte si és un carril bus. És només una recomanació perquè com a la resta de vehicles a ciutat podem anar pel carril que més ens convingui segons el nostre destí. Molt sovint el carril proper a la vorera té un gir obligatori que no volem fer i no ens convé.

Ocupar el centre del carril

El carril a la ciutat és teu i el pots ocupar com un cotxe. Fora de la ciutat és on s’ha d’anar per la dreta o pel voral. A la ciutat no és una qüestió d’orgull sinó de seguretat: evitarem que ens avancin massa a prop dins del nostre carril. És una manera d’obligar els cotxes a complir la norma de canviar de carril.
 
En un carrer d’un sol carril la situació és la mateixa i encara que provoquem nerviosisme i assetjament és millor no cedir. Fer-ho pot ser pitjor, sobretot si hi ha cotxes aparcats d’on mai sabem quan s’obrirà una porta.

Evitar carrers amb molt trànsit

Ciclistes a la calçada
Ciclistes a la calçada a Barcelona
 
Quan es pugui, es pot optar anar per carrers més estrets. Va bé al principi per agafar confiança. Acostumen a ser més tranquils, amb menys contaminació i velocitats més baixes. A Barcelona és fàcil fer-ho per evitar carrers com la Via Augusta però a l’Eixample és impossible.
 
Buscar aquests itineraris alternatius al que faríem en cotxe també serveix per fer drecera perquè podem trobar carrers amb menys semàfors. També farem una mica de turisme perquè descobrirem indrets de la ciutat que no coneixíem.

Sempre alerta

El carril bici dona sensació de falsa seguretat. Sovint creiem que en el nostre espai reservat sense cotxes no tindrem cap problema però és fals: sempre hi ha punts on conviurem amb cotxes i vianants. Això provoca un relaxament de l’atenció que a la calçada no ens podem permetre.
 
A la calçada no s’hi val cap error. No cal anar sempre amb tensió però en cap moment ens podem relaxar ni confiar. Amb el temps aprendrem el “codi no escrit” dels conductors de ciutat per detectar els petits senyals que ens alerten del proper moviment que faran. El ciclista de calçada desenvolupa un sentit innat com el que tenen els conductors més experimentats.

Vigilar el terra

Estar sempre alerta implica escanejar el paviment per buscar desperfectes. Per on circulen vehicles pesats és més possible que hi hagi petits forats, esquerdes, bonys o reixes de clavegueres que ens poden fer caure. Al carril bici també n´hi poden haver però si patim una caiguda no serà entre cotxes. El perill es multiplica.

Respectar les normes

Ets un vehicle. Els senyals i les normes també són per tu i són les mateixes que les de la resta. Que els altres conductors se’n saltin alguna per desconeixement, incompetència o ganes d’espantar el ciclista no ens absolt de res.
 
Nosaltres les hem de complir perquè no podem demanar respecte sense respectar. Els cotxes no giren ni canvien de carril sense avisar perquè és perillós per ells i pels altres: si no avisem de les nostres maniobres sobre la bici podem provocar un accident que ens pot afectar.

Fluir amb el trànsit

Hem de ser un més dins del flux de vehicles. Som més fràgils i més lents però també més àgils. Ens han de respectar però tampoc hem de ser un obstacle ni un element que provoqui reaccions brusques de ningú.

No anar amb por

Moure’s amb confiança i seguretat entre el trànsit transmet idea de control. El conductor del cotxe necessita percebre que sabem el que fem. Transmetre por i inseguretat amb moviments indecisos no ajuda.

No enfadar-se

No val la pena. Hem de comptar que per molts conductors som un destorb i una molèstia. A Barcelona la majoria de conductors respecten la b

Bicicleta per la calçada
Bicicleta per la calçada (Foto de bart_omeu a Flikr)

ici però hi ha uns quants que sembla que vulguin comunicar alguna cosa: pitades, acostaments per darrera, avançaments al límit, etc. Aquests comportament generen estres en el ciclista i alguns han renunciat a la bicicleta per aquest motiu.

Cal fer-se impermeable a les agresions dels conductors. Anar en bici t’ha de fer feliç i si s’enfaden que sigui el seu problema. El conductor de ciutat massa sovint va enfadat amb la resta de vehicles i descarrega la seva ira en el més dèbil. Si caiem en les provocacions ens transmetrà el mal rollo: no val la pena discutir amb un conductor enfadat i amargat, mai no el convencerem de res.

Pensar que no ens veuen

Realment no ens veuen. El conductor del cotxe té tendència a percebre objectes grans perquè són els que li representen un perill. Amb més bicicletes circulant enter cotxes es fan cada cop més conscients de la seva existència. No obstant això, pot ser que no ens vegin perquè vagin distrets o perquè tenen costums com no mirar pels miralls.

Si sempre pensem que no ens veuen ens esforçarem en fer-nos veure amb roba d’alta visibilitat, posant-nos a llocs on segur ens vegin, creuant mirades, senyalitzant maniobres i fent servir llums a la nit.

Posar-se davant als semàfors

En un semàfor és millor posar-se davant els cotxes i les motos. Evitem respirar fum i ens veuran. En el moment d’arrencar podem sortir uns segons abans que els cotxes. Al cap d’uns metres els cotxes ens atraparan i pot ser que s’enfadin, però no haurem fet res mal fet i ningú podrà dir que no ens ha vist.

Els accidents

Segons les estadístiques del Servei Català de Trànsit, la possibilitat de tenir un accident de bicicleta amb un cotxe és molt baixa. No obstant això, el problema és que tant a  la ciutat com fora el ciclista té un índex de ferits greus i morts que és el doble del de la resta de conductors. Això vol dir que quan es produeix l’accident les conseqüències són més greus.

Ni els possibles accidents ni l’assetjament dels conductors ens ha de fer renunciar al dret que tenim. No excercir-lo vol dir renunciar a anar en bicileta . Per alguns, fer servir la calçada és una qüestió de militança i per altres és l’única opció per poder fer el seu trajecte. 

No podem esperar que tots els carrers tinguin carril bici però sí que els conductors s’acostumin a compartir espai amb les bicicletes i les bicicletes amb els cotxes.